divendres, 31 d’octubre del 2008

0. Index de Grècia


1. La influència clàssica als nostres dies

1.1 Grecs i romans: Herències actuals. (Victor) 27-10-08
1.2 Els grans descobriments arqueològics: Pompeia i Herculano (s. XVIII), i Troia, Micenes i Tirint (s. XIX). (María S.) 26-10-08

2. Els grecs i el seu món

2.1 Geografia: l'Hèlade, un poble al voltant del mar. (Juan Carlos) 25-10-08
2.2 Història: Naixement de les polis. 24-10-08
2.3 Història: La guerra contra els perses (segle V a. C.). (Rosa) 23-10-08
2.4 Història: Guerra del Peloponés, entre Atenes i Esparta (segle V a. C.) 22-10-08

3. El grec: La llengua

3.1 Origen indoeuropeu. (Lucina) 21-10-08
3.2 Sistemes gràfics: Ideogràfic, Sil·labari, Alfabet. (Paula) 20-10-08
3.3 Alfabet grec i influència actual. 19-10-08
3.4 Una curiositat important: La pedra Rosetta. (Cristina P.) 18-10-08

4. El sistema polític grec

4.1 Característiques de les polis 17-10-08
4.2 El model d'Atenes 16-10-08
4.3 Comparació entre la democràcia atenenca i l'actual (James) 15-10-08
4.4 Les colònies gregues a la península ibèrica: Grècia i els íbers. 14-10-08

5. La cultura grega

5.1 El teatre 13-10-08
5.2 La poesia 12-10-08
5.3 La Iliada i l'Odissea. (Silvia) 11-10-08
5.4 Les Olimpíades (l'esperit olímpic). (Adnan) 10-10-08
5.5 La religió: Festivals, sacrificis, santuaris i oracles. (Cristina B.) 9-10-08
5.6 La religió: Els déus grecs. (Aitor R.) 8-10-08

6. Pensadors, icones i mites grecs:

6.1 Els primers pensadors: Pitàgores, Empèdocles, Heràclit, Tales... (Clara) 7-10-08
6.2 Plató i l'estat ideal. (Lucía) 6-10-08
6.3 Aristòtil i l'inici de la ciència. (Diego) 5-10-08
6.4 El Partenó, el temple perfecte. (Aaron) 4-10-08
6.5 Hèrcules, un heroi mitològic. (Aitor) 3-10-08
6.6 Alexandre el Gran. (Gaspar) 2-10-08

7. El món grec al cinema: Troya, 300, Alejandro Magno... 1-10-08

dilluns, 27 d’octubre del 2008

1.1 Herències de Grècia i Roma

Les cultures de Grècia i Roma tenen una gran influència als nostres dies en han deixat grans herències com la llengua, les olimpiades , el dret i la filosofia.

La llengua

Les llengües que deriven del llatí s'anomenen llengües romàniques.Aquestes llengües sorgeixen d'una fragmentació del llatí causada per la desaparició de l'imperi romà , i la gran extensió del territori on es xarrava el llatí etc.A partir de l'edat mitjana el poble va anar creant noves formes i utiliutats lingüístiques a partir del llatí.Actualment el llatí està present en els noms científics juntament amb la llengua grega , a més de en les llengües romàniques com poden ser: el castella, el francés , el català , el galleg , l'italiá etc.

La filosofia

El naixement de la filosofia es dona a Grècia. Aquesta nova ciència va suposar un pas del mite al “logos”(intent de raonar la realitat), doncs els filòsofs presocràtics (abans de Sòcrates) es van esforçar per buscar una explicació racional de la realitat de comte recorre als relats mitològics.

El dret

En els principis del dret les lleis es basaven en les costums dels antepassats i es transmetíen de forma oral. Al segle V.a.C.el poble de Roma va obligar a fer les lleis per escrit pera que no foren manipulades. Aleshores es va elaborar la llei de les dotze taules, que va ser l'origen del dret romà. El dret romà va ser el principal en tot occident fins al s. XIX, moment en el qual començà la formació d'estats que van dur a l'elaboració de lleis pròpies i constitucions.Però actualment el dret romà segueix present en les idees d'independència judicial, i del respecte per la llei.

Les olimpiàdes

Les olimpiàdes tenen el seu origen a Grècia i es van anomenar així perque es jugaven en el santuari d' Olímpia.Eren festes religioses, culturals i religioses que es celebraven en honor al deus grecs. Els primers jocs olímpics es realitzàren al 776.a.C..Però la conquista de Grècia per l'imperi romà al s II.a.C. va fer que les olimpiàdes decrexquéren.Segles més tard el Baró de Coubertín les torna a restablir i actualment els jocs olímpics son u dels events mes importants i preseciats per la humanitat perque els millors esportistes de tot el món competíxen representant mes de cent països.

diumenge, 26 d’octubre del 2008

1.2 Els grans descobriments arqueològics: Pompeia i Herculà(s. XVIII) i Troia, Micenes i Tirint(s. XIX)

Els grans descobriments arqueologics ens han donat a coneixer aquestes grans ciutats:

Pompeia i Herculà son ciutats de la Campània a la península de Itàlia, prop de Nàpols. Van ser destruïdes per la erupció del volcà Vesuvi a l'any 79 d.c. Herculà va ser enterrada per un riu de fang, i Pompeia va ser enterrada per una pluja de pedra tosca i per una massa de gas sofre que van asfixiar els habitants.
Les excavacions van començar en el s. XVIII. En Pompeia s’han trobat carrers plens de tendes, cases i tallers. També molts edificis com Teatres, Amfiteatres i el Temple de Isis. Hi ha una gran conservació de pintures i mosaics. En canvi en Herculà no hi ha tants monuments com a Pompeia. Hi ha cases, vil·les i el Teatre. Al estar tan de temps enterrades per al lava i les cendres han fet que es conservaren mol be.

Troia es una ciutat situada en la província turca de Çanakkale. Les sues ruïnes van ser descobertes en el 1871 per Heinrich Schlienmann. En les excavacions s’han trobat nou ciutats construïdes unes damunt d’altres. En algunes d’estes ciutats s’han trobat un gran tresor: “El Tresor de Príam” i també un barri baix. Alguns d'aquests relats mítics estàn en L'Odissea de Homer, i també descriu la Guerra de Troia en La Ilíada.



Micenes està situada al sud-est de Atenes i era una dels centres mes gran de la civilització grega. Les primeres excavacions es van fer en el 1841 i un gran descobriment va ser “La Porta dels Lleons”. També Heinrich Schlienmann va descobrir la tomba més gran, però la va confondre i li posà “El Tresor d'Atre”.
Tirint està situada a la plana d’Aròlida, a la via cap Epidaur en Grècia. Aquesta ciutat es relaciona en la mitologia d’Hèrcules i va ser ocupada fa més de set mil anys. La primera excavació va ser al 1884-1885. Les seus construccions van ser palaus, túnels i grans muralles.




María Seva Bernabeu

dissabte, 25 d’octubre del 2008

2. ELS GRECS I EL SEU MON

2.1. Geografia: l'Hèlade, un poble al voltant del mar




Hélade, la terra dels hel·lens, com es designava a l'Antiga Grècia, comprenia una vasta zona geogràfica que abarcava des del Mediterrani occidental (Marsella), fins als confins de l'Orient Mitjà, incloses les illes gregues. Esta civilització, que va tindre com a origen les cultures minoica i micènica, va conformar el conjunt d'episodis polítics, econòmics, socials i culturals que es van manifestar en la conca mediterrània en el transcurs de la època clàsica als segles X i IX a.C.

Si la civilització hel·lènica, com a tal, apareix durant els segles V i IV a. C.,en la seua etapa arcaica, la seua última expressió se situa al voltant del mar Egeu, abans de sucumbir davall la dominació romana.
La civilització grega va nàixer a les costes i illes del mar Egeu, dominades pel clima i el paisatge mediterranis.

La terra seca i pobra, era treballada per la gent d'aquell indret per poder obtenir l'aliment necessari.
Els principals conreus eren els de vinya, oliveres, blat i hortalisses.

El mar proporcionava pesca abundant i era el millor mitjà de transport i va ser el mar el que va permetre que el s grecs fossin uns mariners i comerciants extraordinaris. Van tindre un gran desenvolupament gràcies als seus ports naturals.

La fragmentació del relleu i una gran quantitat d'illes va comportar que la civilització grega no tingués un Estat com la Grècia actual.

Cada vall i cada illa formaven un estat independent anomenada polis, que comprenia una ciutat i les terres que l'envoltaven.

Cada polis tenia lleis, moneda, govern i exèrcit propis, totes tenien la mateixa llengua i la mateixa cultura, compartien el sentiment de formar part d'un mateix espai geogràfic: l'Hèl·lade.
Per: Juan Carlos Bernabeu Mira

divendres, 24 d’octubre del 2008

2.2 Història: el naixement de les Polis.


La comunitat perfecta és la polis (…), va sorgir per satisfer les necessitats vitals de l’home, però la seua finalitat és permetre’l viure bé. L’home que, naturalment i no per atzar, no visca a la polis és infrahumà o sobrehumà”. Aquesta és la visió del filòsof Aristòtil sobre la principal cèl·lula d’organització política grega i una de les seues principals senyals d’identitat: les polis.


Les polis són ciutats-estat que no només són el centre polític, econòmic, religiós i cultural de la civilització grega clàssica, són també un ideal de vida. Segons els grecs, estat i ciutadà, societat i individu tenen, en aquest sistema, la millor manera de relacionar-se.


El seu origen se situa a partir del s. VIII a. C. (època arcaica) quan les xicotetes aldees al voltant del mar Egeu, van convertint-se en agrupacions urbanes amb artesans i comerciants. La participació dels ciutadans en la vida política va ser progressiva i es va passar d’uns governs amb un cabdill militar, a oligarquies (govern d’uns pocs) representades per les famílies més poderoses. Amb el temps la participació dels ciutadans en la seua comunitat política es va fer molt present en determinades polis, amb Atenes com exemple més clar.

Les polis comparteixen entre elles una mateixa llengua, religió, cultura i identitat ètnica, però la rivalitat i la percepció que la seua xicoteta grandària era l’adequada per a una millor pràctica política, va fer que no es fundara un gran estat unificat.

Les parts més importants d’estos nuclis urbans eren l’Acròpolis, fortalesa on es trobaven els temples, i l’Àgora, plaça dedicada a la vida civil, institucional i econòmica, situada en la part baixa i al voltant de la qual es desenvolupaven els carrers residencials.

La seua extensió era variada, i els extrems podien anar dels 2.600 km² de la polis d’Atenes, als 173 km² de l’Illa de Ceos, on hi havia 4 polis.

Per: Toni Doménech

dijous, 23 d’octubre del 2008

2.3 Història: La guerra contra els perses (Guerres Mèdiques) s.V a.C.



Es coneix com a Guerres Mèdiques aquelles que van tindre lloc entre perses i grecs al s.V a.C, anomenades així per la denominació que els grecs donaven als perses (medos).

En la Primera Guerra Mèdica, els perses lluitaven en nom del rei Dario I. En un primer intent els perses van demanar la rendició a Esparta y Atenes, i amb la negativa d’aquestes van conquerir algunes illes gregues. La batalla de Marató va ser decisiva. Els perses disposaven més o menys 40.000 homes mentre que els grecs eren uns 12.000. Els espartans no van participar en la batalla de marató per voluntat pròpia, però quan els perses iniciaren la retirada i es dirigiren cap a Atenes per conquistar-la, els espartans estaven esperant-los. Les baixes van ascendir a 6.000 per la part dels perses i a 192 per part dels grecs.

Amb la mort del rei persa Dario I, el va succeir el seu fill Jerjes que va iniciar la Segona Guerra Mèdica. 300 espartans i 1000 grecs més, van anar a esperar als perses al congost de les Termòpiles. L’atac dels 500.000 perses es basava en un cos d’èlit anomenats “Immortals”, que constituïen la guàrdia personal del rei, populars per ser exelents lluitadors i molt sanguinaris. Tots dos exèrcits van lluitar durant dos dies en els que la superioritat numèrica dels perses res podia fer contra l’organització dels grecs. Els espartans van perdre després que un traïdor mostrara als perses camí per a atacar per la retaguarda. Però aquests dos dies van permetre als atenesos organitzar-se per a la batalla de Salamina. Els perses van incendiar Atenes abans de dirigir-se cap a l’illa. Els grecs en inferioritat de naus van atacar els perses prop de Salamina i aquestos amb unes naus més grans no van poder maniobrar, van perdre la batalla i la guerra.

Després de la segona guerra les ciutats gregues van formar la Confederació de Delos, amb la finalitat de prevenir atacs i alliberar les colònies hel·lenes de l’Àsia Menor. Comença la tercera guerra quan la Confederació decideix seguir combatint contra els perses. Després d’anys d’enfrontaments per alliberar les colònies, els grecs van aconseguir firmar un tractat de pau amb Artajerjes, el rei persa, que reconeixia la independència de determinats territoris grecs. A partir d’aquest moment, l’imperi persa comença la seua decadència.


Per: Rosa Bernabeu Santisteban

dimecres, 22 d’octubre del 2008

2.4 Guerra del Peloponés (Atenes vs. Esparta)


La guerra del Peloponés (431- 404 a. C) va ser un conflicte militar (dividit en tres fases), que va enfrontar a Atenes i la Lliga de Delos contra Esparta i la Lliga del Peloponés. Aquesta guerra va acabar amb el triomf espartà però també amb l'època d'esplendor de la civilització grega.

En esta conflicte no només s’enfronten dues polis i tots els seus aliats, sinó dues concepcions distintes d’organització a Grècia. Esparta era una polis amb una economia agrària, una política oligàrquica i una cultura i una societat amb gran presència militar. Era la polis dels guerrers i així se’ls educava. Atenes en canvi, era la part oposada, la polis de la cultura i la filosofia: una economia amb gran presència comercial i un gran domini marítim, una política on acabava d’instaurar-se una democràcia regida per una Assemblea Popular, una cultura molt desenvolupada on l’art ocupava un lloc important en la vida dels seus ciutadans (la reconstrucció de l'Acròpolis i ens diners allà invertits van contribuir al malestar d'altres ciutats-estat).

Les causes de l’enfrontament s’allarguen en el temps i estan motivades per una sèrie de resentiments entre estes dues grans potències. El gran poder que està adquirint Atenes després de comandar la victòria contra els perses, les lluites internes en diferents polis (per exemple entre partidaris de l’oligarquia o de la democràcia) fan que espartans i atenencs queden en bàndols oposats de l’enfrontament.

La conseqüència principal és la fi de l’època daurada de l’Atenes de Pericles (líder del partit democràtic) i el final de la seua democràcia. Temps després i des de Macedònia, arribaria la conquesta de Filip II, pare d'Alexandre el Gran. La Grècia clàssica de les Polis, havia finalitzat.

Per: Toni Doménech

dimarts, 21 d’octubre del 2008

3. EL GREC: LA LLENGUA

3.1 L'origen indoeuropeu de la llengua grega


Les llengües indoeuropees són el grup de llengües més parlat procedent d’una antiga llengua. Aquest conjunt de llengües presenten unes característiques bàsiques semblants. La família indoeuropea, a la qual pertanyen la majoria de les llengües d'Europa i l'oest d'Àsia, inclou a més de 150 idiomes parlats, una mitja de 3000 milions de persones (al voltant d'un 45% de la població mundial).

Podem destacar algunes de les llengües que pertanyen a la família indoeuropea com per exemple l’alemany, l’anglès, el bengalí, el castellà, el francès, el gujarati (estat de Gujarat a l'oest de l'Índia) , l’hindi, el italià, el persa,el portuguès, el danès, el holandès, el rus…

Hi ha diverses teories sobre l'origen dels distints pobles indoeuropeus. Totes les cronologies pertanyen més que a la historia, a la literatura fantàstica i és difícil confirmar o acceptar-les com a verídiques. Una de les teories afirma que una població nòmada es dispersà de manera sorprenent, arribant des de les illes britàniques fins els confins de l'Índia. O potser, i aquesta seria una altra possibilitat, el seu origen tinguem que buscar-lo en un gran imperi com el romà. En aquest, a causa de la crisi i decadència van sorgir desenes de pobles que van ser unificats sota una llengua comuna.


Lucina Leal Sempere

dilluns, 20 d’octubre del 2008

3.2 Sistemes gràfics: Ideogràfic, Sil·labari, Alfabet.

SISTEMES GRÀFICS:

Sistema ideogràfic: Es caracteritza perquè els seus signes, ideogrames, representaven paraules completes. En ocasions els signes representaven una sèrie de paraules derivades, i en altres un sols signe representa diverses paraules separades i diferents. A més es un conjunt de caràcters successors de la pictografia que representava una idea, cada símbol té el seu propi significat. Per desfer paraules existeixen uns signes determinats per la lectura correcta. Eixos signes s’utilitzen com a indicadors fonètics i determinatius. Determinatius, indiquen la classe o categoria gramatical a la que pertanyien. Aquestos no es lliguen, faciliten la lectura i serveixen per a expressar deus, països, pardals, peixos, verbs d’acció... I els fonètics indicava el so articulats al llenguatge, descrivien els fonemes deixa llengua.

Aquesta escriptura, és adequada per a molts noms i verbs, però no per a adjectius i adverbis, ni per als pronoms, noms propis ni matisos. Així que segons definit, no és un sistema d’escriptura complet, no describeix tot el que expressa la seua llengua, si no cumpleix amb açò, l’ideografia no serà completa per molts usos que fagen els indicadors semàntics i fonètics.

Sistema sil·labari: Conjunt de caràcters o símbols que representen síl·labes. Un símbol en un sil·labari representa un so consonàntic seguit de un so vocàlic. En els sil·labaris no hi ha similituds gràfiques entre caràcters fonèticament relacionats(alguns si tenen similituds per a vocals). Sols es una opció raonable en idiomes que tenen síl·labes senzilles.

L’idioma japonès té dos sil·labaris: hiragana i katakana, que escriuen paraules gramaticals, estrangeres. Es compon de 48 caràcters, existeix una consonant:n, i cinc vocals:a e i o u. Però sol augmentar perquè l’escriptura japonesa no es purament sil·làbica sinó moraica per caràcter moro.

L’espanyol admiteix estructures sil·làbiques més complexes, dificultant la seua escriptura mitjançant un sil·labari.

Alfabet: Sistema de lletres que representa un fonema o llengua parlada i conjunt de signes gràfics(lletres) corresponents als sons d’una llengua .

A partir de la primitiva escriptura ideogràfica, en que la paraula que designava un objecte s’indicava amb una imatge de l’objecte , es desenvolupà l’acrofonia,l’ús dels ideogrames per expressar la primera consonant de la paraula. Els fenicis foren els primers que adoptaren aquest principi. El pas decisiu el donaren els grecs, que aconseguiren integrar el signe consonàntic amb el vocàlic per reproduir gràficament la síl·laba sense recórrer a tants signes. L’alfabet greg es formà a partir del fenici que prengué les consonants.

En Egipte van ser utilitzats de guies de pronunciació, escriure inflexions gramaticals i transcripció.
Hi ha dotzenes d’alfabets:semita, fenici, europeu...;excepcions: braile, fingerspelling i còdic morse.

diumenge, 19 d’octubre del 2008

3.3 L'alfabet grec i la seua influència actual


El grec, com la majoria de les llengües europees, es d'origen Indoeuropeu. Els primers restes d'aquesta llengua es troben a tabletes de palaus micènics (la civilització micènica és un dels orígens de la cultura grega) als segles XV-XII a. C. Encara que aquestes mostres estaven escrites encara en un sistema sil·làbic.

Els contactes comercials amb els fenicis, van permetre que l'alfabet que aquests utilitzaven, siguera adaptat pels grecs al voltant del segle VIII a. C., amb certes modificacions. L'alfabet fenici no representava vocals i el grec ja les inclou entre els seus 24 signes definitius. Eixos signes influiran, pel sud d'Itàlia, en la construcció de l'alfabet llatí (que han adoptat la major part de les llengües modernes).

Després de la conquesta de Grècia per Alexandre el Gran, a mitjan segle IV a. C. i sobretot després de la conquesta romana al segle II a. C. el grec es converteix en la llengua de cultura internacional amb un prestigi similar a l'anglés actual.

La contribució de la llengua grega al vocabulari de les llengües modernes és enorme. Deriven del grec la major part de termes científics i tècnics amb el que es designen les disciplines (geografia, astronomia, geometria, física o matemàtiques), els termes mèdics (trauma, amígdala, còl·lic, pneumonia...) o polítics (monarquia, democracia, aristocràcia, tirania). A més moltes llengües també conserven prefixes o sufixes d'origen grec (a-, anfi-, auto-, hemi-, hipo-, macro-, micro-, neo-, poli-, pseudo-, tele-, -cràcia, -fília, -fòbia, -mania...)

dissabte, 18 d’octubre del 2008

La Pedra Rosseta


La Pedra Rossetta és una pedra de color obscur, que va ser trobada en 1799 prop de Rashid (Egipto), durant la ocupació francesa i que donaria la clau als científics per a interpretar l’escritura jeroglífica egipcia.


La pedra es va trovar en Rosetta, pel oficial francés Bouchard Pierre, que pertanyia al cos d’ingeniers que formava part de la Campaña de Napoleón Bonaparte contra els britanics en Egipte. Este oficial realitzava un treball de rutina i al observar un mur que estaven demolem, li va cridar l’atenció una pedra negra amb inscripcions en tres diferents escriptures, avisan d’inmediat al seu cap, qui va ordenar enviar-la d’inmediat a Alejandría.


Aquesta pedra està dividida en tres franjes horizontals, en cada franja, està gravat el mateix text de diferents formes. Així, en la part superior el text estava escrit en jeroglífic, en l’intermedia en egipci i en la inferior en grec.

Escriptura jeroglífica egipcia.
Escritura demòtica egipcia.
Escritura grega.

Aquesta característica, va ser la que va fer posible al científic inglés Thomas Young (1773-1829) anar relacionan símbols i signes dels textos gravats en la pedra, i crear una correspondència entre ells, treball que culminaría el famós egiptòlog francés Jean-François Champollion (1790-1832), posibilitant al mon conèixer la història del antic Egipte.


El text que figura en aquesta pedra, era el Decret de Memfis del 27 de Març de 196 a.C., realitzat baix el reinat de Ptolomeo V Epífanes, una complexa fórmula de agraiment al soberà.


En la actualitat, la Pedra Rossetta s’encontra en el Museu Britanic de Londres per a la seua exhibició.



Per Cristina Pérez Vidal

divendres, 17 d’octubre del 2008

4.1 Característiques de les polis


El símbol exterior més visible de les polis era la seua acrópolis, un lloc elevat i fortificat on se situaven els principals temples.

La forma d'organització política i social més característica del món grec era la polis. Estava formada per un conjunt d'individus vinculats entre sí per diversos factors: Un passat comú, el culte als déus protectors de la comunitat i les lleis que regien la vida comunitària.

La polis constituia un espai cívic composat per una xicoteta aglomeració urbana i el territori dels voltants, d'on s'extraïen els seus recursos.

Entre les característiques comuns de les polis destaquen les polítiques, ja que cadascuna era independent i soberana i lluitava per a ser-ho. La major part de les polis encunyava la seua moneda com a mostra de la seua independència(amb el símbol de les seues activitats principals com la agricultura o el comerç i la imatge de la seua divinitat protectora).

Les formes de govern eren diferents segons la polis i el moment històric.

El règim més extés era l'oligarquia o govern d'uns pocs. Aquests tenien el poder gràcies a la major riquesa i prestigi social. Justificaven la seua privilegiada posició per la seua ascendència mítica (es creïen descendents directes de l'heroi fundador de la ciutat) i per la seua decisiva contribució a la defensa de la comunitat, ja que ells només podien costejar-se l'armament militar necessari.

També en nombroses ciutats va sorgir una nova forma de govern denominada tirania. El tirà era generalment un membre de l'oligarquia, descontent o marginat, que es feia amb el control del poder amb el suport d'un grup de seguidors armats. Alguns d'ells afavorien el desenvolupament socioeconòmic de les ciutats, estimulant el comerç, les obres públiques i, fins i tot, la literatura i les arts. Molts d'ells van acabar de forma violenta, derribats per un complot aristocràtic.

dimecres, 15 d’octubre del 2008

4.3 Comparació entre la democràcia atenenca i l'actual




La democràcia es una forma de govern en què la sobirania recau en el poble, que és qui exerceix el govern, ja sigui directament, ja sigui mitjançant representants.

Democràcia contemporània: La Democràcia contemporània sorgí de les lluites de diferents forces demòcrates populars contra els Estats absolutistes i contra els Estats liberals de sufragi censatari . Aquestes forces, a través de diferents revoltes i de la lluita política i social que precipitaren la caiguda del feudalisme i l'absolutisme i que alhora pressionaren els Estats liberals per a que introduïssin gradualment reformes que possibilitaren la conquesta de la democràcia. Les seves característiques habituals son les següents:

* Són democràcies regides pel principi de la separació de poders.

* Són democràcies representatives on els membres del poder legislatiu i executiu són escollits per sufragi universal en comicis. El cap del Govern és escollit o bé directament pel poble o bé pel Parlament.

* Son democràcies on existeixen tota una sèrie de drets civils (llibertat d'expressió), polítics (sufragi universal) i socials (educació pública) que defineixen la condició de ciutadà.

Democràcia Atenenca: En Atenes el "govern del poble”,consistia en una assemblea (Ekklesia) conformada per tots els ciutadans lliures, els quals triaven cada any a deu estrategs (o generals), u per cada una de les deu tribus ciutadanes. Els estrategs eren els encarregats de preparar expedicions de guerra, rebien als enviats que venien dels pobles i a més dirigien la política. Només els barons lliures majors de 21 anys tenien el dret de vot, excloent a dones, xiquets, esclaus i estrangers d’este dret. El poble sobirà d’Atenes es governava per si mateix, decidien sense intermediaris els assumptes d’Estat en l’Assemblea. Els ciutadans atenesos lliures només devien obediència a les seues lleis i respecte als seus déus. En l’Assemblea tenien igualtat de paraula, és a dir, la paraula d’un ric vàlua el mateix que el d’un pobre.


dimarts, 14 d’octubre del 2008

4.4Les colònies gregues en la península ibèrica: Grècia i els ibers


El mar Mediterrani va ser testimoni del desenvolupament de tres importants civilitzacions: la grega, la fenícia i la cartaginesa (esta última successora directa de la segona). Gràcies a elles es va aconseguir un gran impuls per a la regió en el seu conjunt i per a la península Ibèrica en particular, principalment en el seu sector litoral oriental, meridional i sud occidental, al llarg del qual van fundar colònies que van entrar en contacte amb el substrat indígena, donant origen a un procés d'aculturació que va esdevindre en la conformació del poble iber. Algunes províncies importants són Homeroskopion, Empúries i Adbera

Empúries, ciutat fundada pels grecs de Focea com a factoria comercial en l'illot de Sant Martí (hui terra ferma), a 4 Km. de l'Escala (Girona, Espanya). Denominada Emporion pels grecs, la seua funció era ser un 'empori' comercial dels grecs focenses de Massalia (Marsella), en un afany per dominar els mercats peninsulars, donada la seua competència secular amb altres pobles grecs i, especialment, amb els fenicis. La seua data de fundació es remunta a principis del segle VI a.C. i des de llavors va servir d'escala als grecs en les seues rutes de cabotatge cap al sud, així com d'element aculturador entre les tribus iberes, urbanitzant-les. Transformada en ciutat i edificada una ciutat nova en terra ferma, va deixar de dependre de Massalia i va encunyar moneda. En el 218 a.C.
Jaciment d'Empúries
Coneguda com Empúries, la colònia grega d'Empúries (el seu verdader nom actual, en català), es va transformar amb els anys en una ciutat, a la qual van arribar les tropes romanes que pretenien dominar la península Ibèrica. Situada en l'actual província espanyola de Girona, és un jaciment arqueològic de primer orde, del que ací podem veure uns sòls romans conformats per mosaics

dissabte, 11 d’octubre del 2008

5.3 La Iliada i l'Odissea


“LA ILiADA Y L’ODISSEA”


La Lliada; es un poema èpic en lloc a la llegendària guerra de Troya. El seu desenvolupament històric es innegable hui en dia, sobretot després del fet del estrat denominat “Troia Via”, per el arqueòleg Schliemann, que s’ha identificat amb la Troia homèrica. També narra la conquesta de esta ciutat per els gregs.

L`Odissea; es centra en el tema del accidentat retorn de Ulisses de Troya, perseguit per Poseidón.La seua arribada a Itaca .La venança dels pretendents. I el cor de la seua dona. Esta historia s’integra dins del cicle troiano, fen que el seu protagonista, tirnara la seua pàtria després la guerra de Troia.


*S’anomena llengua o dialecte al tipus de llengua grega utilitzada en la Lliada i en Odisea. Es una llengua típica de la Epopeia, Arcaica en el segle VII a. C., i sobre en la fijació del text en el segle VI a. C.*


Influència de la èpica homèrica en la literatura grega posterior:


La èpica homèrica era tan apreciada entre els gregs que va ser la ferramenta de ensenyança utilitzant-la ells. Ademés els seus versos eren memoritzats y repetits constantment, encara que la gen fora iletrada. Per axó, van ser molt coneguts per casi totes les etapes de la història grega desde la composició dels poemes. La influència que van tindre va ser fàcilment rasteable en la lírica y el teatre gregs.
Per:
Silvia Beneito Vidal*

divendres, 10 d’octubre del 2008

5.4 Festivals, sacrificis, santuaris i oracles.

Sacrificis
En Grecia lo que més cridava l´atenció apart de l´art, eren els sacrificis en nom dels deus o per als deus.
Aquest sacrifici, era com un sacrifici alimentari, consisteix en el degollament de animals, una part de les cuals s´ofereixen als deus per medi de la cremació sobre l´ altar i lo que quedava es consumit per els participants.
Les víctimes varíen en segons l´economia o a festivitat.L´ofrenda més modesta un buey.

L´Oracle de Delfos
L´oracle de Delfos va ser un gran recinte sagrat dedicat al déu Apol.lo que tenía en el centre su gran temple al que acudíen els grecs per a preguntar als déus sobre cuestions. Situat en Grecia, on va estar l´ antiga ciutat anomenada Delfos al mont Parnaso.El nom de Pito fue tomat de la serp Pitó que vivía en una cova d´aquestos paratjes i a la que el déu Apol.lo dona mort.


Santuaris
Els llocs que van ser destinats al culte de les divinitats, on es practicaven rits van podre ser de molts tipus.Un árbre, una font, una gruta, una muntanya o altre element es consideraren manifestacions divines.





Festivals
El poble grec es i va ser un poble de moltes festes típiques. En Grecia, existeixen molts tipus de festes que van acompanyats de danses i de menjars especials.Dedicats als déus.
Exemple: el Baile de la Cabra, El calendari festiu grec está basat en les estacions naturals i les celebracions religioses.
Per Cristina Bertomeu Muñoz






5.5 Les Olimpíades, l´esperit olímpic

La primera olimpiada data de l´any 776 a.C., en Olimpia, l´enplaçament preferit per el deu Zeus. Les Olímpiades eren uns dels 4 jocs mes importants en l´antiga Grècia. Per a convidar a les ciutats, a principi d´any s´enviaven a missatgers per a avisar-les. En les Olimpíades soles hi podien participar homes honorables de Grècia. En aquesta olímpica els jocs tenien una durada máxima de 5 díes, en els que els participants s´enfrentaven a tot tipus de proves i lluites. El primer dia sempre es dedicava als sacrificis. Els Jocs Olímpics van alcançar la seua máxima popularitat als segles IV i V a.C. En l´any 394 d.C. l´emperador Teodosio I el Grande els va suspendre per la seua simbologia pagana.




Les primeres Oimpiades de l´era moderna, es celebraren en Atenes un mes d´abril de l´any 1896. L´intent de reviure els jocs olímpics de l´antiguetat, es van deure a l´esforç del frances Pierre de Coubertin, autèntic fundador dels jocs olímpics d´estiu.

En aquesta primera edició moderna van participar deportistes de 13 països en 42 proves i 9 esports.

De manera creixent els politics han interferit en un dels objectius declarats dels jocs olímpics de l´era moderna: fomentar la concordia internacional, inclus apoyan a la “tregua olímpica” per a conseguir el “alto el fuego” en conflictes bèlics en els events olímpics.

Tradicionalment una ceremonia molt elaborada obri les Olimpíades. Hi ha un desfile de tots els participants entran a l´estadi, precedits per l´equip grec, en honor als fundadors dels Jocs Olímpics, amb la nació anfitriona en l´ultim lloc. Es toca l´himne olímpic, i seguidament, s´hissa la bandera olímpica, formada per cinc aros de cinc colors sobre un fondo blanc. Doncs, a continuació entra un corredor amb l´antorxa olímpica, encesa pels rajos del sol en Olimpia (Grècia) i duta a la sede per diferents corredors en relevos. La cerimonia finalitza amb la soltada de les palomes, que simbolitza l´esperit pacífic dels Jocs Olímpics.

Durant la celebració dels Jocs es realitzen cerimonies d´imposició de medalles per als tres primers guanyadors de cada prova o deport, aquestos tres deportistes, pugen a un pòdium on rebeixen medalles d´or, plata i bronze. S´hissen les banderes dels tres guanyadors i sona l´himne del portador de la medalla d´or, el primer. Altra cerimonia, de clausura, tanca els Jocs Olímpics.



PER: aDnAn lEaL dUrÀ

dijous, 9 d’octubre del 2008

5.6 La religió: Els déus grecs




La mitologia grega començà amb el naixement de Zeus:

Rea era la dona de Crons, un tità que el qual engolia a tots els seus fills. Però un dia, Rea, en compte de donar-li al seu fill decidí canviar-lo per una pedra. Aquest xiquet, li deien Zeus, fou creixen a escondides de son pare, ja que en eixa època la Terra estava governada per 7 pareges de titans.

Quan ja fou lo bastant major obrí el ventre de son pare per a rescatar a tots els seus germans i lluità contra els titans.





Crons fou castigat a vagar per el desert amb el palau de Pandora muntat a la seua esquena; Atlas, cap de l’exèrcit de Crons, fou condemnat a carregar amb la Bòveda Celeste per a sempre; Prometeu, Epimiteo i altres titans foren fels al vencedor i foren ensalçats i colmats de bens, però un dia, Prometeu amb la ajuda de Atenesa, robà una brasa de la xemeneia d’Hestia i donar-se-la als humans per a il·luminar-se en l’obscuritat. Zeus, cabrejat, envià a Pandora amb una caixa a Epimiteo, la qual Prometeu li va dir que no obrira per por a vore el que hi havia al seu interior. Zeus castigà a Epimiteo atan-lo a una roca i envià a un àguila gegant a que li roïra el seu estómac per el dia i resucità per la nit.

Els ciclops crearen un palau per a Zeus i tots els seus germans amb les seues dones i fills dalt del mont Olimp en Grècia: El porter era Hèrcules, que més tard els cristians li diren Sant Pere; Ares era el deu de la guerra; Poseïdò era el deu de las aigües; Remeter, el dels inferns; Atenesa, la sabiduría; Afrodita, l’amor y la vellesa; Hades, la mort; Hermes, el mensajer; Morfeu, el son; Apol·lo, el sol;...

Per: Aitor Regidor

dimarts, 7 d’octubre del 2008

6.1 Els primers pensadors: Pitàgores, Empèdocles, Heràclit, Tales...

Aquest quadre s’anomena l’escola d’Atenes. Ens podem trobar a Sòcrates, Plató, Aristòtil, Rafael, Elucides, Ptolemeu, Diògenes, Heràclit, Pitàgores,etc.
Va ser pintat per Rafael (Raffaello Sanzio) en el segle XVI.

Tots aquest filòsofs Pitàgores, Heràclit, Tales, Sòcrates, són grans filòsofs que ens han deixat record pels seus estudis fins a les nostres vides.

Pitàgores (s. VI a. c.- V a.c): Va ser un filòsof i matemàtic grec, important, sobretot pel seu teorema. En aquest s'afirma que en un triangle rectangle la suma dels seus catets al quadrat és igual a la hipotenusa al quadrat.
Va fundar una escola de pensament que defenia que l'estructura de l'univers era tot aritmètica i geomètrica

Empedocles(s.IV a.c.): Va ser un filòsof i polític democràtic grec. Va crear la teoria de les quatre raels, que eren la terra, el foc, l'aigua i l'aire. Estan unides per l'amor i separades per l'odi, pretén explicar el moviment en el món. En quant astronomia va estudiar que la llum de la lluna que es reflexa en la terra, es de l’ombra que li fa el sol. Empedocles va ser un gran filòsof entre els egipcis

Heràclit (s.VI a.c.- s.Va.c.): Era conegut com l'obscur de Efeso. Heràclit va ser uns dels primers filòsofs físics. Ell afirma que tot es transforma mitjançant un moviment continu de naixement i destrucció.

Tales (s.VII a.c.- s.VI a.c.) Es considera el primer filòsof de l'historia i el fundador de l'escola de Jònia de filosofia. Aquest filòsof es famós pel seu teorema, que diu que si es fan dos línies paral·leles, que tallen a altres dos rectes, els triangles que es formen són proporcionals.

Sòcrates (s. V a.c.): Va ser uns dels mes grans de la filosofia occidental com de la universal. Una unió seguidora d'ell va ser les escoles socràtiques. En la seua activitat filosòfica han arribat diversos testimonis sobre ell. El rebuig al relativisme dels sofistes va fer que Sòcrates buscara una definició universal
Per: Clara Burgos Simón

dilluns, 6 d’octubre del 2008

6.2. Plató i l'Estat ideal!

"La oportunidad es el instante preciso en que debemos recibir o hacer una cosa."


Arístocles d’Atenes, conegut com Plató (filòsof grec) va nàixer a l’any 428 - 427 aC. Fill d’una família noble. Va tindre una educació esmerada en tots els àmbits del coneixement. S’inicià en la filosofia amb les ensenyances de Cratilo. Als vint anys va tindre un encontre amb Sòcrates, el seu únic mestre fins a la mort.

Plató va ser un dels pensadors més originals i influents en la història de la filosofia. Tenia la intenció d’adentrar-se en la vida política, però a causa de la mort de Sòcrates es va apartar completament de la política;
encara que els temes polítics ocuparen sempre la part central en els seus pensaments. I va arribar a concebre un model ideal de l'Estat.

El propòsit de Plató a l'escriure La República (o Estat ideal) va ser donar una resposta a la pregunta que havia obsessionat als filòsofs de tots els temps: ¿què es la justícia? “L’Estat just és aquell en el que cada classe deu dur a cap la seua pròpia funció, sense entrar en les activitats de les demés classes.” Per a ell l’Estat ideal es compon de tres classes:

1- L'estructura econòmica de l’Estat reposa en la classe social dels comerciants: L’ànima es deixa governar i medir per la raó i el cor que li obeeix, TEMPRANÇA.

2- La seguretat, en els militars: El cor segueix sempre les ordres de la raó: VALENTIA O FORTALESA.

3- I el lideratge polític és assumit pels reis-filòsofs: perque sols ells saben el que és bo per a cada part i per al conjunt, és la virtut de la PRUDÈNCIA.

En resum, el fi de l’Estat ideal és la JUSTÍCIA.



Per Lucia Leal Palazón

diumenge, 5 d’octubre del 2008

6.3 Aristòtil i l'inici de la ciència

ARISTÒTIL, el gran filósof grec,va nàixer a Estagira,al nord de la Grecia actual.
Quan tenia diuit anys es va traslladar a Atenes per formar-se com a filòsof en l’Acadèmia de Plató,on va permaneixer durant els següents vint anys.
Tras la mort de Plató,Aristòtil va deixar Atenes i no va tornar fins pasats uns anys,quan Aristòtil va regresar a Atenes allí va fundar la seua propia escola;la célebre escola d’Atenes,coneguda com el «Lyceum o Liceo de Atenas»,on va desenvolupar una important llabor d’inventigació i ensenyança en les distintes rames del saber. Anys després va ser acusat de ateísme,Aristòtil va tenir que exiliar-se i refugiar-se a Calcis,on moriria l’any següent.
Aristòtil sempre va conservar l’influència del seu mestre Platò,però en la seua madures va saber superar el platonisme fins aplegar a configurar el seu propi sistema de pensament,que s’hi va separar del de Platò en un punt fundamental:Aristòtil no aceptà que les idees foren entitats subsistents en un món separat de la realitat sensible;per a ell les idees no són sino l’essència de les coses,que s’hi troben en les coses mateixa,la qual constitució explica mitjant els conceptes de potencia i acte,materia i forma,o la teoría de les quatre causes(material, formal, eficient i final).
A Aristòtil,se li reconeix per l’extraodinària riquesa dels seus coneixements.És un dels espiritus més universals que el món mai haja vist.Per a Aristòtil,"física" significava l’estudi qualitatiu dels fenòmens naturals,sense considerar per a ell l’asistència de les matemàtiques.
Aristòtil,fundamentalment,era un filòsof.Però com investigador,Aristòtil es en esencia un naturalista.En la cosmologia aristotélica la Terra era imperfecta i situada al centre de l’univers.Es composava de quatre elements centrals:terra,aire,aigua i foc que es menejaven,desde el seu punt de vista,en moviments rectilínis i exporàdics. Pel contrari,el moviment dels cosos celestes (el Sol,planetes i les estreles,compostos d’èter o quinta esencia) era continu i circular.A fi d’explicar el moviment independent dels planetes,Aristòtil propugnava que ells rotaven fent-ho sobre esferes concèntriques.Aquest sistema va ser asumit per la cristiandat al s.XIII, aplegant a ser el fonament universal de la concepció del món.Tan sols va lograr posar-se en dubte amb l’arribada de les idees plantejades en l’heliocentrisme per Copèrnic.


Per:Diego Leal Aparicio

dissabte, 4 d’octubre del 2008

6.4 El Partenó, el temple perfecte




El Partenó és un
temple del segle VaC consagrat a la deessa Atena Pàrtenos. És el monument més antic de l'Acròpoli d'Atenes (Grècia) i els seus arquitectes foren Ictinos i Cal·lícrates supervisats per Fídies.
El Partenó és un dels principals temples
dòrics que es conserven, el monument més important de la Grècia Clàssica i se'l considera com una de les obres arquitectòniques més belles.
Els elements decoratius que conté són d'una gran riquesa: escultures, relleus en el fris interior, a les mètodes del fris exterior, en els timpans de tots dos frontons i altres detalls, com els acroteris i les antefixes.
Va ser erigit entre les
Guerres Mèdiques i la del Peloponès sobre una altre edificació, que mesurava 101 peus, destruïda per l'exèrcit persa el 480 aC.
L'arribada al poder de l'estrateg Pèricles el 462 aC va suscitar l'oposició d'algunes
polis com Esparta, queixosa de què els atenencs s'apropiessin de part dels diners de la Lliga per a restaurar l'Acròpoli. Uns anys després es va convocar a les ciutats-estat per a debatre el problema dels temples arrasats pels perses: Atenes havia de recuperar l'esplendor. Aquell projecte va finalitzar el tribut dels aliats i va generar molts llocs de treball.
Pèricles encarregà a Fídies la reconstrucció de L'
Acròpoli d'Atenes. Fídies pensà el Partenó com l'habitacle d'Atena; fou el mateix Fídies qui realitzà la colossal escultura Atena Pàrtenos, d'onze metres d'alçada. Els arquitectes foren Ictinos, Cal·lícrates i Carpió, la participació d'aquest darrer està poc documentada. Aquests acomodaren l'arquitectura dels temples grecs per a allotjar al Partenó aquella singular escultura alhora que perfeccionaren o trobaren solucions arquitectòniques.
El Partenó és la culminació estètica del classicisme arquitectònic grec del segle v aC.
Per: Aarón Fernández de Valderrama Miró

dijous, 2 d’octubre del 2008

6.6 Alexandre el Gran


Alexandre III el Gran o Alexandre el Magne, nascut el 20 de juliol del 356 aC i mort el 10 de juny del 323 aC, va ser rei de Macedònia (336-323 aC), conqueridor de l'Imperi Persa i un dels líders militars més importants del món antic.

Després de l'assassinat del seu pare l'any 336 aC a les mans de Pausànias, un capità de la seva guàrdia, Alexandre va heretar el regne quan només tenia vint anys. Tota la Grècia sotmesa per Filip es va alçar, però Alexandre va donar proves de la seva força militar: va prendre i destruir Tebes, i es va fer nomenar general en cap dels grecs, títol que ja havia estat donat al seu pare.

Consolidada així l'hegemonia macedònia a Grècia, Alexandre quedava lliure per a començar la guerra contra Pèrsia.

La primera batalla fou donada al
riu Granic el mateix any, i li lliurà les satrapies de Jònia i Lídia. Seguint la mateixa línia prengué la Frígia, i la seva capital, Gòrdion, tallà el famós nus gordià; conquistà la Cilícia i travessà el mont Taure per les portes de Cilícia. L'exèrcit persa l'esperava a Síria i presentà combat a Issos (333 aC), a la costa; la batalla fou una gran desfeta per als perses, que hi perderen un gran botí.

Dominada tota la Mediterrània oriental, el 331 aC tornà cap al nord per presentar la batalla definitiva al gran rei Darios. Travessà l'Eufrates i el Tigris, i a Gaugamela, prop d'Arbela, tingué lloc el combat, que fou una victòria total per als grecs.

Després d’haver conquerit grans territoris morí a Babilònia.

Per: Gaspar Rico